1. Després de molts mesos d’oferiments, elogis i joc entre Laporta i Reagrupament, la decisió del primer de prendre un camí diferent al que s’havia acordat en una decisió meditada en una sola nit va fer molt difícil restablir la confiança entre uns i altres. Cal recordar que mentre Reagrupament donava joc polític a un Laporta que dubtava si fer el pas a la política, els senyors López i Bertran mostraven la seva desconfiança en l’aleshores president del Barça i en una candidatura nova perquè amb els partits d’aleshores ja n’hi havia prou.

2. L’aparició de López i Bertran en escena va fer reviure comptes pendents amb Joan Carretero. Els dos polítics de CiU i ERC havien acusat Reagrupament d’intentar dinamitar les consultes sobre la independència perquè Carretero afirmava que les consultes no són el camí, sinó que ho és la proclamació unilateral d’independència. Els dos solidaris s’han apuntat a la via marcada per Carretero i una aliança amb ell hauria fet encara més evident el seu canvi d’estratègia. Massa rectificació per a tant d’orgull.

3. Quan els tres impulsors (la cúpula, tal com n’hi diu l’Strubell, malgrat que ningú els ha escollit com a direcció de res) van fer la ‘crida a la solidaritat’, només Reagrupament va respondre-hi afirmativament. Però malgrat això, en cap moment els tres flamants dirigents van acceptar l’associació de Carretero. És curiós que facis una crida a la ‘unitat’ i no vulguis convidar a les reunions a l’únic que t’ha respost afirmativament. És a dir, tal com ja havíem dit, en cap cas la sinceritat va ser la bandera de Laporta, López i Bertran des d’un principi.

4. La broma de la ‘crida’ va durar tot just una setmaneta. Com que la cosa està feta depressa i corrent, el trio solidari tenia pressa a destapar les cartes de la trampa i van presentar allò que ja tenien decidit d’entrada: una candidatura liderada per ells. El primer que va fer en López durant la mateixa setmana de la ‘crida’ va ser cercar els dimitits de la junta de Reagrupament i principals enemics de Carretero. Van respondre a la ‘veritable crida’ en Pereira i en Valdero. Les conspiracions sempre atrauen un cert tipus de gent i en López volia posar totes les barreres possibles a l’entesa amb Carretero. Quina millor manera de fer-ho que aliar-te amb els seus enemics? Evidentment, els dos descontents incansables no van tardar ni dos minuts a recuperar l’activitat que ja els havia caracteritzat a Reagrupament: fer capelletes i obrir-se pas cap a les llistes electorals.

5. Com ja hem dit, la ‘veritable crida’ solidària consistia en captar tots els descontents, assedegats, crítics, personalment ambiciosos i friquis de Reagrupament. Naturalment, en López i en Bertran havien arribat tard per muntar un autèntic moviment des de la construcció. Ara només tenien temps de fer-lo des de la destrucció de qui ja tenia la feina feta. La ‘veritable crida’ va servir per muntar el xiringuito en tres setmanes, però sobretot per posar més entrebancs a la possible entesa amb Reagrupament. Qui voldria entendre’s i arribar a acords amb algú que està trucant un per un i al telèfon personal tots els coordinadors comarcals i líders territorials de la pròpia associació? Aquesta voluntat destructiva es demostra, a més, amb l’afany de publicitar totes i cadascuna de les fugues, algunes de reals i moltes d’enganyoses (molts dels que van fer públic que anaven al xiringuito solidari ja havien marxat al gener i els que no ho han fet públic és que bàsicament han canviat buscant un lloc a les llistes, pobres).

6. Si malgrat tots aquests entrebancs Reagrupament encara estava disposat a cercar l’entesa, en López i en Bertran es disposaven a fer encara un intent més d’impedir-ho. Les declaracions dosificades durant els darrers dies de juliol i tot l’agost volien transmetre una idea: si vols la unitat, has d’acceptar les meves regles (que me les acabo d’inventar i no les he consensuat ni ho penso fer) i dissoldre’t en el meu brillant xiringuito. Algú recorda la frase del notari López dient que la candidatura ‘unitària’ es farà com jo digui? Tot un demòcrata.

7. Imaginin que Reagrupament accepta dissoldre’s dins de l’invent, liquidar la feina feta i acceptar les normes del notari unitari. Com t’has de prendre la farsa de les ‘primàries’ (els experts estan rescribint els llibres sobre models de partit i sistemes democràtic i electoral) si ja d’entrada t’ofereixen uns llocs determinats a la llista? Que no vam quedar que eren llistes obertes i s’escollien els candidats en primàries? Com és que il·lustres intel·lectuals, artistes i persones mediàtiques han rebut ofertes per ocupar llocs concrets a les llistes? Quan Reagrupament va veure que no es tractava d’una elecció real sinó d’una simulació democràtica, va tenir clar que, si hi havia acord, seria després de la simulació del dia 4 de setembre.

8. Tanmateix, malgrat haver nascut en un cant a la unitat (recordin la ‘crida trampa’), els solidaris només acceptarien un acord si passava per la dissolució de Reagrupament. Un acord ‘de tu a tu’ (malgrat les evidents diferències de maduració, feina feta i dimensió) no seria mai acceptat per la cúpula solidària. Però, per què? Facin números. Si s’arribés a un acord raonable amb Reagrupament, consistiria més o menys en fondre les llistes d’uns i altres. Imaginin una hipòtesi plausible.

Barcelona: 1. Laporta 2. Carandell 3. López 4. Móra 5. Simó 6. Bertran 7. Canadell 8. Arqué   etc.

Girona: 1. Carretero 2. Strubell 3. Bonaventura   etc.

Tarragona: 1. López Bofill 2. Pujol 3. Pereira   etc.

Lleida: 1. Fernandez 2. Segura 3. Amazar   etc.

La mixtura està feta intercalant llocs a les llistes i respectant la paritat per la llei electoral (amb primera posició pels solidaris a BCN i Tarragona i pels reagrupats a Girona i Lleida).

Ara els pregunto, a quina posició queden en López i en Bertran? Caram! Han passat de la segona i tercera posició a la tercera i sisena. És evident que aquest també és un motiu de pes per no voler l’entesa amb Reagrupament en un acord posterior a la seva simulació democràtica, altrament anomenada ‘primàries de pissarrí’.

9. Com més podien dinamitar l’intent d’acord els dos polítics tradicionals? Doncs filtran a la premsa el dia, l’hora i el lloc de les reunions que pretenien ser discretes de la cúpula autodesignada de Solidaritat i la direcció de Reagrupament. Sabien que fent això, en Carretero s’enfadaria per la poca seriositat i perquè no es tractava de crear falses expectatives a l’independentisme, conscients de la dificultat de l’entesa, i evitar frustracions posteriors.

10. Per acabar, els tres il·lusionistes (aquí ja hi comptem el candidat Laporta) han decidit posar a la pràctica el manual d’allò que no ha de fer un independentista si vol donar seriositat al projecte. El coneixen el manual? Proposa anunciar coses que no són com s’anuncien. Ho sap prou bé el doctor Broggi que va declarar que els solidaris l’havien enganyat. També ho saben els del Cercle Català de Negocis que van haver de corregir l’anunci solidari sobre el seu suport a la candidatura. També diu el manual que jugaràs amb les xifres fins que ningú pugui comptar la realitat de les coses. Ho van demostrar amb la simulació democràtica del 4 de setembre. Encara ningú no sap quina va ser la participació real. Encara no es pot destriar dels números que s’han fet públics què són punts i què vots. D’això ja en parlarem més endavant.

Conclusió: en López i en Bertran mai han volgut la unitat amb Reagrupament. No només no l’han volgut, sinó que tampoc l’han permès.

2. SC neix com a reacció de dos militants destacats de CiU i ERC, López i Bertran, perquè els seus partits (a qui tan havien defensat fins a l’últim dia) refusen unes IP i ILP presentades per ells. Per tant, SC no és un projecte covat i reflexionat amb criteris estratègics i patriòtics, sinó una reacció per un desengany personal. Només cal anar a l’hemeroteca per veure com fa pocs mesos refusaven l’estratègia que ara diuen promoure.

3. En Laporta no sabia el dia abans de reunir-se amb Bertran i López que quatre dies més tard ‘lideraria’ un moviment anomenat Solidaritat Catalana i que seria ‘l’autor’ d’una crida a la unitat del catalanisme a favor de la independència. De fet, els dies previs a la trucada d’en López per demanar audiència Laporta es reunia amb independentistes independents per proposar-los unir-se a una candidatura liderada per ell i amb Reagrupament com a moviment de base.

4. SC funciona en la tàctica política com ja ens tenen acostumats els partits clàssics. Tothom sap, i ells reconeixen en privat, que la ‘crida a la Solidaritat…’ era una trampa per atreure el màxim d’adherits i poder presentar-se després acusant els altres de no haver volgut la unitat. És a dir, SC des del primer dia no ha actuat amb honestedat, sinó amb jocs tàctics propis dels partits d’origen dels seus ‘creadors’. L’esperança d’una nova força independentista no és només l’independentisme directe, sinó també una manera diferent de fer política. SC ha demostrat que ja li està bé enganyar i mentir si això l’afavoreix.

5. SC també ha decidit fer ús de la trampa dels números. La ‘crida a la Solidaritat…’ va atreure, segons els seus impulsors, 17.000 suports. Al cap d’una setmana, davant la negativa dels partits parlamentaris a seguir l’improvisada estratègia, els dos impulsors de SC i Laporta van anunciar el que ja sabien des del primer dia: impulsaven una candidatura pròpia. A partir d’aleshores van seguir dient que tenien el suport de 17 mil persones i que encara volien créixer més. Cal recordar, però, que aquelles 17 mil persones havien donat suport a la ‘crida’, però no a una nova candidatura independentista. SC ha fet servir des d’aquell engany-crida els correus que van aconseguir per fer difusió de la seva activitat. Avui encara esgrimeixen que són 17 mil adherits.

6. Malgrat que els tres signataris de la ‘crida’ van dir que ells mai serien un obstacle per a la unitat i que no tenien cap ambició personal, han convertit les setmanes posteriors en una campanya d’auto-promoció descarada. Cal recordar que Bertran havia quedat encasellat en catorzena posició a les llistes d’ERC per Barcelona (sense possibilitats de mantenir-se com a diputat segons totes les enquestes) i que l’havien proclamat candidat municipal per Badalona (on ERC només té un regidor i tot apunta que el perdran a les properes eleccions). També cal recordar que López no havia aconseguit ser col·locat al pom de dalt de la llista de CiU i que li havien ofert un lloc a mitja taula de la llista per al Parlament (el notari refusava la proposta perquè considerava que no anava prou amunt i no se’l reconeixia prou). Ara bé, si ells diuen que el què fan no ho fan per ambició personal, potser ens els haurem de creure…

7. Un dels lemes que han utilitzat més els impulsors de SC és que el seu és un moviment ‘de baix cap a dalt’. Tot depen de qui estigui a baix i qui a dalt, oi? Potser ells parlen de la piràmide invertida. Fins ara, no hi ha hagut cap assemblea que escollís a Laporta, López i Bertran com els dirigents del moviment. És a dir, a hores d’ara encara no tenen cap legitimitat democràtica dins de SC. És evident, que SC neix com una candidatura mediàtica de tres persones que després pot haver tingut més o menys acollida popular, però dir que és un moviment ‘de baix cap a dalt’ és ridícul. De fet, des del primer dia Laporta, López i Bertran han parlat en nom de SC, han fet ús de les seves sigles en comunicats, actes, han decidit el nom, el logo, l’estratègia, les negociacions, el reglament de confecció de llistes, etc. Tot plegat sense que hi hagi hagut un procés democràtic de legitimació o per escollir una direcció que pilotés el procediment.

8. Des d’un primer moment, SC es va dotar d’una direcció no escollida i amb una estructura semi-professionalitzada sense haver passat per cap assemblea d’adherits. Hi ha hagut un cap de premsa que ha treballat al servei exclusivament dels impulsors i d’alguns escollits més. Han fet servir la web, el correu (uriel.bertran@solidaritatcatalana.cat), les bases de dades dels adherits, els diners ingressats pels adherits i les donacions, etc. Tot això, en favor d’un grupet de persones que volen ser escollits als primers llocs de les llistes. La resta de candidats a les ‘primàries’ (ara en parlarem) no han tingut a disposició tots aquests recursos. Potser sí que d’això també se’n pot dir ‘llistes obertes’…

9. A cap país del món les primàries es poden fer en un parell de setmanes. Tampoc és gens coherent parlar de llistes obertes quan es poden presentar equips tancats i ordenats els membres dels quals s’enduen un vot cadascún per cada vot individual que rep l’equip. A més, es permet utilitzar l’amenaça de dir que tots els membres renuncien al vot si algun membre del seu equip és ‘tatxat’ per un votant. Enlloc del món les primàries tenen períodes de campanya diferent segons el candidat (Laporta, Bertran i López han estat fent campanya per ells des del primer dia i tot just fa tres o quatre dies que es van sabent els noms dels altres candidats perquè es podien presentar fins el 28 d’agost). Enlloc del món unes primàries les organitza i negocia les regles de participació un equip de candidats. És evident que ja no se’n pot dir ni ‘primàries’ ni ‘llistes obertes’.

10. L’estratègia i el programa de SC existeix? Fins ara s’han fet decàlegs i altres breus documents que ningú ha pogut votar ni esmenar. Qui els ha fet aquests decàlegs? El ‘baix’? o el ‘dalt’? Qui ha fet el reglament de confecció de llistes? Qui l’ha aprovat? De moment només hem sentit els tres impulsors en els mitjans? Quan i en quin marc democràtic s’han expressat els adherits? Com es prendran les decisions en cas de tenir èxit i treure alguns diputats? Quin òrgan prendrà les decisions? Suposo que com que és un moviment ‘de baix cap a dalt’ cada decisió demanarà una consulta de tots els adherits i en Laporta, en Bertran i en López acceptaran que sigui tothom qui decideixi, oi?

Bé, el més patètic de tot no és que tres persones es pensin que poden enganyar a tothom amb tantes tonteries, sinó que hi hagi tanta gent disposada a deixar-se enredar.