1. La proposta de creació de Solidaritat Catalana neix improvisadament en una reunió de cap de setmana i el dimarts següent ja es presenta en públic sense haver parlat amb cap dels partits ni entitats a qui es fa la famosa ‘crida a la Solidaritat Catalana per a la independència’.

2. SC neix com a reacció de dos militants destacats de CiU i ERC, López i Bertran, perquè els seus partits (a qui tan havien defensat fins a l’últim dia) refusen unes IP i ILP presentades per ells. Per tant, SC no és un projecte covat i reflexionat amb criteris estratègics i patriòtics, sinó una reacció per un desengany personal. Només cal anar a l’hemeroteca per veure com fa pocs mesos refusaven l’estratègia que ara diuen promoure.

3. En Laporta no sabia el dia abans de reunir-se amb Bertran i López que quatre dies més tard ‘lideraria’ un moviment anomenat Solidaritat Catalana i que seria ‘l’autor’ d’una crida a la unitat del catalanisme a favor de la independència. De fet, els dies previs a la trucada d’en López per demanar audiència Laporta es reunia amb independentistes independents per proposar-los unir-se a una candidatura liderada per ell i amb Reagrupament com a moviment de base.

4. SC funciona en la tàctica política com ja ens tenen acostumats els partits clàssics. Tothom sap, i ells reconeixen en privat, que la ‘crida a la Solidaritat…’ era una trampa per atreure el màxim d’adherits i poder presentar-se després acusant els altres de no haver volgut la unitat. És a dir, SC des del primer dia no ha actuat amb honestedat, sinó amb jocs tàctics propis dels partits d’origen dels seus ‘creadors’. L’esperança d’una nova força independentista no és només l’independentisme directe, sinó també una manera diferent de fer política. SC ha demostrat que ja li està bé enganyar i mentir si això l’afavoreix.

5. SC també ha decidit fer ús de la trampa dels números. La ‘crida a la Solidaritat…’ va atreure, segons els seus impulsors, 17.000 suports. Al cap d’una setmana, davant la negativa dels partits parlamentaris a seguir l’improvisada estratègia, els dos impulsors de SC i Laporta van anunciar el que ja sabien des del primer dia: impulsaven una candidatura pròpia. A partir d’aleshores van seguir dient que tenien el suport de 17 mil persones i que encara volien créixer més. Cal recordar, però, que aquelles 17 mil persones havien donat suport a la ‘crida’, però no a una nova candidatura independentista. SC ha fet servir des d’aquell engany-crida els correus que van aconseguir per fer difusió de la seva activitat. Avui encara esgrimeixen que són 17 mil adherits.

6. Malgrat que els tres signataris de la ‘crida’ van dir que ells mai serien un obstacle per a la unitat i que no tenien cap ambició personal, han convertit les setmanes posteriors en una campanya d’auto-promoció descarada. Cal recordar que Bertran havia quedat encasellat en catorzena posició a les llistes d’ERC per Barcelona (sense possibilitats de mantenir-se com a diputat segons totes les enquestes) i que l’havien proclamat candidat municipal per Badalona (on ERC només té un regidor i tot apunta que el perdran a les properes eleccions). També cal recordar que López no havia aconseguit ser col·locat al pom de dalt de la llista de CiU i que li havien ofert un lloc a mitja taula de la llista per al Parlament (el notari refusava la proposta perquè considerava que no anava prou amunt i no se’l reconeixia prou). Ara bé, si ells diuen que el què fan no ho fan per ambició personal, potser ens els haurem de creure…

7. Un dels lemes que han utilitzat més els impulsors de SC és que el seu és un moviment ‘de baix cap a dalt’. Tot depen de qui estigui a baix i qui a dalt, oi? Potser ells parlen de la piràmide invertida. Fins ara, no hi ha hagut cap assemblea que escollís a Laporta, López i Bertran com els dirigents del moviment. És a dir, a hores d’ara encara no tenen cap legitimitat democràtica dins de SC. És evident, que SC neix com una candidatura mediàtica de tres persones que després pot haver tingut més o menys acollida popular, però dir que és un moviment ‘de baix cap a dalt’ és ridícul. De fet, des del primer dia Laporta, López i Bertran han parlat en nom de SC, han fet ús de les seves sigles en comunicats, actes, han decidit el nom, el logo, l’estratègia, les negociacions, el reglament de confecció de llistes, etc. Tot plegat sense que hi hagi hagut un procés democràtic de legitimació o per escollir una direcció que pilotés el procediment.

8. Des d’un primer moment, SC es va dotar d’una direcció no escollida i amb una estructura semi-professionalitzada sense haver passat per cap assemblea d’adherits. Hi ha hagut un cap de premsa que ha treballat al servei exclusivament dels impulsors i d’alguns escollits més. Han fet servir la web, el correu (uriel.bertran@solidaritatcatalana.cat), les bases de dades dels adherits, els diners ingressats pels adherits i les donacions, etc. Tot això, en favor d’un grupet de persones que volen ser escollits als primers llocs de les llistes. La resta de candidats a les ‘primàries’ (ara en parlarem) no han tingut a disposició tots aquests recursos. Potser sí que d’això també se’n pot dir ‘llistes obertes’…

9. A cap país del món les primàries es poden fer en un parell de setmanes. Tampoc és gens coherent parlar de llistes obertes quan es poden presentar equips tancats i ordenats els membres dels quals s’enduen un vot cadascún per cada vot individual que rep l’equip. A més, es permet utilitzar l’amenaça de dir que tots els membres renuncien al vot si algun membre del seu equip és ‘tatxat’ per un votant. Enlloc del món les primàries tenen períodes de campanya diferent segons el candidat (Laporta, Bertran i López han estat fent campanya per ells des del primer dia i tot just fa tres o quatre dies que es van sabent els noms dels altres candidats perquè es podien presentar fins el 28 d’agost). Enlloc del món unes primàries les organitza i negocia les regles de participació un equip de candidats. És evident que ja no se’n pot dir ni ‘primàries’ ni ‘llistes obertes’.

10. L’estratègia i el programa de SC existeix? Fins ara s’han fet decàlegs i altres breus documents que ningú ha pogut votar ni esmenar. Qui els ha fet aquests decàlegs? El ‘baix’? o el ‘dalt’? Qui ha fet el reglament de confecció de llistes? Qui l’ha aprovat? De moment només hem sentit els tres impulsors en els mitjans? Quan i en quin marc democràtic s’han expressat els adherits? Com es prendran les decisions en cas de tenir èxit i treure alguns diputats? Quin òrgan prendrà les decisions? Suposo que com que és un moviment ‘de baix cap a dalt’ cada decisió demanarà una consulta de tots els adherits i en Laporta, en Bertran i en López acceptaran que sigui tothom qui decideixi, oi?

Bé, el més patètic de tot no és que tres persones es pensin que poden enganyar a tothom amb tantes tonteries, sinó que hi hagi tanta gent disposada a deixar-se enredar.

Anuncis