El resultat d’un estiu protagonitzat pel serial de la unitat independentista ha estat que no hi ha hagut acord entre Reagrupament i Solidaritat Catalana. Això a hores d’ara ja ho sap tothom. Potser no són tan sabuts els motius del desacord. Mirem d’ennumerar-ne alguns:
1. Després de molts mesos d’oferiments, elogis i joc entre Laporta i Reagrupament, la decisió del primer de prendre un camí diferent al que s’havia acordat en una decisió meditada en una sola nit va fer molt difícil restablir la confiança entre uns i altres. Cal recordar que mentre Reagrupament donava joc polític a un Laporta que dubtava si fer el pas a la política, els senyors López i Bertran mostraven la seva desconfiança en l’aleshores president del Barça i en una candidatura nova perquè amb els partits d’aleshores ja n’hi havia prou.
2. L’aparició de López i Bertran en escena va fer reviure comptes pendents amb Joan Carretero. Els dos polítics de CiU i ERC havien acusat Reagrupament d’intentar dinamitar les consultes sobre la independència perquè Carretero afirmava que les consultes no són el camí, sinó que ho és la proclamació unilateral d’independència. Els dos solidaris s’han apuntat a la via marcada per Carretero i una aliança amb ell hauria fet encara més evident el seu canvi d’estratègia. Massa rectificació per a tant d’orgull.
3. Quan els tres impulsors (la cúpula, tal com n’hi diu l’Strubell, malgrat que ningú els ha escollit com a direcció de res) van fer la ‘crida a la solidaritat’, només Reagrupament va respondre-hi afirmativament. Però malgrat això, en cap moment els tres flamants dirigents van acceptar l’associació de Carretero. És curiós que facis una crida a la ‘unitat’ i no vulguis convidar a les reunions a l’únic que t’ha respost afirmativament. És a dir, tal com ja havíem dit, en cap cas la sinceritat va ser la bandera de Laporta, López i Bertran des d’un principi.
4. La broma de la ‘crida’ va durar tot just una setmaneta. Com que la cosa està feta depressa i corrent, el trio solidari tenia pressa a destapar les cartes de la trampa i van presentar allò que ja tenien decidit d’entrada: una candidatura liderada per ells. El primer que va fer en López durant la mateixa setmana de la ‘crida’ va ser cercar els dimitits de la junta de Reagrupament i principals enemics de Carretero. Van respondre a la ‘veritable crida’ en Pereira i en Valdero. Les conspiracions sempre atrauen un cert tipus de gent i en López volia posar totes les barreres possibles a l’entesa amb Carretero. Quina millor manera de fer-ho que aliar-te amb els seus enemics? Evidentment, els dos descontents incansables no van tardar ni dos minuts a recuperar l’activitat que ja els havia caracteritzat a Reagrupament: fer capelletes i obrir-se pas cap a les llistes electorals.
5. Com ja hem dit, la ‘veritable crida’ solidària consistia en captar tots els descontents, assedegats, crítics, personalment ambiciosos i friquis de Reagrupament. Naturalment, en López i en Bertran havien arribat tard per muntar un autèntic moviment des de la construcció. Ara només tenien temps de fer-lo des de la destrucció de qui ja tenia la feina feta. La ‘veritable crida’ va servir per muntar el xiringuito en tres setmanes, però sobretot per posar més entrebancs a la possible entesa amb Reagrupament. Qui voldria entendre’s i arribar a acords amb algú que està trucant un per un i al telèfon personal tots els coordinadors comarcals i líders territorials de la pròpia associació? Aquesta voluntat destructiva es demostra, a més, amb l’afany de publicitar totes i cadascuna de les fugues, algunes de reals i moltes d’enganyoses (molts dels que van fer públic que anaven al xiringuito solidari ja havien marxat al gener i els que no ho han fet públic és que bàsicament han canviat buscant un lloc a les llistes, pobres).
6. Si malgrat tots aquests entrebancs Reagrupament encara estava disposat a cercar l’entesa, en López i en Bertran es disposaven a fer encara un intent més d’impedir-ho. Les declaracions dosificades durant els darrers dies de juliol i tot l’agost volien transmetre una idea: si vols la unitat, has d’acceptar les meves regles (que me les acabo d’inventar i no les he consensuat ni ho penso fer) i dissoldre’t en el meu brillant xiringuito. Algú recorda la frase del notari López dient que la candidatura ‘unitària’ es farà com jo digui? Tot un demòcrata.
7. Imaginin que Reagrupament accepta dissoldre’s dins de l’invent, liquidar la feina feta i acceptar les normes del notari unitari. Com t’has de prendre la farsa de les ‘primàries’ (els experts estan rescribint els llibres sobre models de partit i sistemes democràtic i electoral) si ja d’entrada t’ofereixen uns llocs determinats a la llista? Que no vam quedar que eren llistes obertes i s’escollien els candidats en primàries? Com és que il·lustres intel·lectuals, artistes i persones mediàtiques han rebut ofertes per ocupar llocs concrets a les llistes? Quan Reagrupament va veure que no es tractava d’una elecció real sinó d’una simulació democràtica, va tenir clar que, si hi havia acord, seria després de la simulació del dia 4 de setembre.
8. Tanmateix, malgrat haver nascut en un cant a la unitat (recordin la ‘crida trampa’), els solidaris només acceptarien un acord si passava per la dissolució de Reagrupament. Un acord ‘de tu a tu’ (malgrat les evidents diferències de maduració, feina feta i dimensió) no seria mai acceptat per la cúpula solidària. Però, per què? Facin números. Si s’arribés a un acord raonable amb Reagrupament, consistiria més o menys en fondre les llistes d’uns i altres. Imaginin una hipòtesi plausible.
Barcelona: 1. Laporta 2. Carandell 3. López 4. Móra 5. Simó 6. Bertran 7. Canadell 8. Arqué etc.
Girona: 1. Carretero 2. Strubell 3. Bonaventura etc.
Tarragona: 1. López Bofill 2. Pujol 3. Pereira etc.
Lleida: 1. Fernandez 2. Segura 3. Amazar etc.
La mixtura està feta intercalant llocs a les llistes i respectant la paritat per la llei electoral (amb primera posició pels solidaris a BCN i Tarragona i pels reagrupats a Girona i Lleida).
Ara els pregunto, a quina posició queden en López i en Bertran? Caram! Han passat de la segona i tercera posició a la tercera i sisena. És evident que aquest també és un motiu de pes per no voler l’entesa amb Reagrupament en un acord posterior a la seva simulació democràtica, altrament anomenada ‘primàries de pissarrí’.
9. Com més podien dinamitar l’intent d’acord els dos polítics tradicionals? Doncs filtran a la premsa el dia, l’hora i el lloc de les reunions que pretenien ser discretes de la cúpula autodesignada de Solidaritat i la direcció de Reagrupament. Sabien que fent això, en Carretero s’enfadaria per la poca seriositat i perquè no es tractava de crear falses expectatives a l’independentisme, conscients de la dificultat de l’entesa, i evitar frustracions posteriors.
10. Per acabar, els tres il·lusionistes (aquí ja hi comptem el candidat Laporta) han decidit posar a la pràctica el manual d’allò que no ha de fer un independentista si vol donar seriositat al projecte. El coneixen el manual? Proposa anunciar coses que no són com s’anuncien. Ho sap prou bé el doctor Broggi que va declarar que els solidaris l’havien enganyat. També ho saben els del Cercle Català de Negocis que van haver de corregir l’anunci solidari sobre el seu suport a la candidatura. També diu el manual que jugaràs amb les xifres fins que ningú pugui comptar la realitat de les coses. Ho van demostrar amb la simulació democràtica del 4 de setembre. Encara ningú no sap quina va ser la participació real. Encara no es pot destriar dels números que s’han fet públics què són punts i què vots. D’això ja en parlarem més endavant.
Conclusió: en López i en Bertran mai han volgut la unitat amb Reagrupament. No només no l’han volgut, sinó que tampoc l’han permès.
Catalunya lliure 